En l’abecé de la sociolingüística trobem que una llengua no sobreviu més anys per tenir més parlants, sinó que ho fa si manté la seua presència en els àmbits d’ús de prestigi. Això ho sabia perfectament el govern Popular quan va orquestrar tota una campanya d’assetjament al valencià en els mitjans de comunicació. Tot va començar amb la trifulga legal contra Acció Cultural per aconseguir el tancament de les emissions de TV3. I és que els populars sabien molt bé que els dibuixos animats són una peça clau en la construcció de la manera de ser dels infants.
Si els infants veien els dibuixos de TV3, òbviament en català oriental, generarien una vinculació emocional positiva envers eixa varietat de la llengua, i què considera de més prestigi un infant que els dibuixos animats? A més, que qualsevol xiquet valencià, fora quina fora la seua procedència social, entenguera perfectament el que deien Doraemon, Krilin, Nobita, Arale o el Dr. Slump (això sí: sempre sobtaven alguns insults estrambòtics com ara babau, tanoca o capsigrany), era una vacuna que immunitzava contra el secessionisme lingüístic. Fins i tot aquestes persones, moltes vegades castellanoparlants, es varen indignar en sentir els personatges de Bola de Drac parlant en castellà en Antena 3, semblantment a com els adults es varen sentir en escoltar Buenafuente en el seu salt a la televisió nacional espanyola, però de tot açò fa un cabàs d’anys.
Ara és diferent. Amb les televisions digitals i les noves plataformes, consumim la televisió de manera molt més fragmentària i diversa, però en els anys noranta i fins ben entrada la segona dècada del dos mil, encara véiem massivament les que havien estat televisions analògiques, de manera que l’efecte d’eliminar els dibuixos animats en llengua pròpia era molt més accentuat del que concebríem ara. I sabem que la memòria és molt curta, de manera que el que no va passar quan érem menuts, no ha existit. Aquesta miopia històrica fa que molts joves d’ara, especialment els nascuts aproximadament a partir de l’any 2005, pensen que al País Valencià mai s’ha vist TV3 i fins i tot no hagen escoltat mai el català oriental, de la mateixa manera que ignoren què és un Discman o una cinta de casset.
Alguns diran que això ja no és un problema perquè ara ho podem buscar tot per internet amb les televisions intel·ligents. Però la derrota ja ha esdevingut, perquè els únics que buscarem els dibuixos en català per als nostres fills serem una xicoteta resistència de friquis de la llengua; si fa o no fa la mateixa que s’esmerça perquè els seus fills vegen dibuixos en anglès o subtitulats, és a dir, una sèrie de gent que realment no és determinant ni significativa en la població valenciana.
Per cert, com està el tema de la programació infantil en À Punt?