Una crònica sobre The 59th Annual Anglo-Catalan Society Conference, Manchester (1-3 novembre 2013)

 

 

logoACS

Aquest és el tercer any consecutiu que he assistit a l’Annual Conference de l’Anglo-Catalan Society (ACS). La primera de les edicions que vaig presenciar va ser el 2011 a la Queen Mary’s, University of London (on, juntament amb Vicent Salvador, vaig presentar un estudi sobre els adverbis en -ment en la poesia de Vicent Andrés Estellés). La segona, el 2012 a la University of Sheffield(on vaig parlar sobre el ressò en premsa del descobriment del bosó de Higgs). L’any que ve, crec que ja toca descansar d’ACS. El nou lloc web de l’ACS (http://www.anglo-catalan.org/) és molt recomanable. El meu comentari valoratiu sobre aquesta edició del congrés, celebrada a la Universitat de Manchester, és el següent:

Breument: Alfons Gregori presenta “Una nova mirada a l’obra novel·lesca de Joan Perucho”. En Perucho hi ha misteri, fantàstic, medievalisme i ironia i la paradoxa entre transcendència (eternitat) i immanència (presència). Pedro Fernández mostra “Post-Apocaliptic Catalonia. the Figure of the Last Man in Manuel de Pedrolo’s Mecanoscrit del segon origen”. Ferández veu en el Mecanoscrit la metàfora del Frankenstein de Mary Shelley, de ressonàncies mitològiques (ja que la mitologia ja havia inventat totes les metàfores psicoanalítiques, crec jo). El Mecanoscrit no va ésser escrit per a teenagers malgrat que el jo narratiu siga una adolescent. Altres ressonàncies de la metàfora de Manuscrit de l’últim home són el film I amb legend protagonitzat per Will Smith o bé el quadre romàntic The last of the race, de Karl Friedrich (1818).

L’aniquilació que s’hi plasma al Mecanoscrit recorda els bombardeigs de la guerra civil. Els protagonistes salven els llibres prohibits del passat, fet que s’interpreta com una crítica a la censura franquista. El fet que la protagonista siga una dona fa única la novel·la, així com l’estil de l’escriptura, simple i pragmàtic.

Richard Mansell és l’autor de “How to get Acrollam: Approaching Biel Mesquida’s portraits of Majorcan life”, on es caracteritza l’obra de Mesquida com una obra de molt de detall, que ha estat especialment estudiada per Picornell. Narcís Comadira ha caracteritzat la llengua de Mesquida com sorprenentment antiga i alhora moderna. La novel·la Acrollam és Mallorca a l’inrevés i Mesquida inventa el verb “acrollar”. La traducció a l’espanyol d’Acrollam és una traducció de Nicolau Dolç però on Mesquida col·labora per a qualsevol dubte que sorgesca. La lecture d’Isona Passola ha estat tan interessant que no la descriure aquí perquè amb l’espai que tinc segur que em quede curta. Tal com la comunicació d’Agustín Rico-Albero “Developments in Catalan Political Cinema: The case of Fènix 11*23 (2012)” produida per Joel Joan i la dissertació d’Stefanie Allum titulada “Language and National Identity in Contemporary Catalan Cinema”. Gemma Martínez presentà el treball “From Catalan into English: The translation of Catalan Films through Film Subtitling”, que és un resum de la seua tesi doctoral dirigida per Frederic Chaume, fet que s’entreveu en l’enfocament del seu treball d’investigació, tan influenciat per l’important treball en el seu camp de l’investigador de traducció audiovisual de la Universitat Jaume I.

El documental La plaga (Neus Ballús 2013) és una obra d’art excepcional imbricat en la lògica actual del documental a Catalunya i, al mateix temps a Espanya. Pel tempo i les localitzacions semirurals pot recordar el memorable documental El cielo gira (2004). És destacable per la seua delicadesa i pertinença el muntatge de so en aquest documental, que de vegades anticipa i d’altres intensifica però que mai no allunya de la realitat. La veu del meteoròleg Francesc Mauri a través d’aparells de ràdio fa de fil conductor d’una mena d’ansietat climàtica estival de sequera i d’altes temperatures que impregna l’atmosfera de tota l’obra.

El títol del documental fa referència a la plaga de mosca blanca que devora el cultiu d’un dels protagonistes del documental. Algunes imatges d’aquesta plaga recorden el documental de Luis Buñuel sobre Las Hurdes (1932). Aquest documental àmpliament guardonat és una mostra realista d’una realitat oblidada, entre el rural i l’urbà, i d’uns personatges secundaris de la societat que prenen protagonisme poderosament amb les seues vides intenses i anònimes. L’aigua (o la seua manca) és un dels elements clau de la trama. Després del visionat, hi va haver una ronda de preguntes al productor del film d’allò més interessant i profitosa.

A continuació es va esdevenir una taula rodona amb especialistes diversos. Jaume Martí Olivella dirigia la sessió. Va parlar dels documentals en l’àmbit català i espanyol d’autors com Jaime Caminos, Joaquim Jordà, de la identitat cultural dels documentals catalans en l’actualitat i de la seua puixança propiciada d’una banda pel Màster sobre documentals de la Unitat Pompeu Fabra i de l’ESCAC. Un dels primers documentals en aquest sentit fou En construcción, de José Luis Guerín (2001). Segons Martí Olivella, els temes principals del documental català actual són la memòria històrica, que de vegades es metaforitza amb la imatge personificada de l’Alzheimer i que parla de l’oblit individual però també social (pensem, si no, en els darrers documentals catalans sobre Alzheimer com Bicicleta, cullera, poma, de Balaguerós, Los condenados d’Isaqui Lacuesta, etc.).

Un altre tema tòpic del documental català actual és el tema de l’aigua i de la seua manca: Aiguaviva, Nadar i La plaga, amb una metaforicitat natural de l’ús de l’aigua. Un altre tema és el tema de l’autodeterminació nacional, com en Catalunya, Espanya d’Isona Passola o bé en Barcelona abans que el temps l’esborri.

Kathyn Crameri, de la Universitat de Cambridge, analitza com apareix el sentiment independentista en productes audiovisuals espanyols i escocesos i els mecanismes d’implicació de les emocions de les persones. Enric Castelló féu un anàlisi de la producció televisiva a TVC. Segons Castelló, l’edat d’or de TV3 fou la dècada del 1993 a 2003. En darrer lloc, Pau Subirós reflexiona sobre l’ús més realista o menys de la llengua en les produccions audiovisuals on es pretén reflectir una realitat que és heteroglòssica com la catalana i aquest joc de forces entre la correcció de l’estàndard oral i el seu allunyament de l’ús real de la llengua. Ras i curt: una taula rodona molt interessant després d’un fantàstic visionat del documental.

“Nourishing the Nation: Manifestations of Catalan Identity through Cuisine” és l’experiència de l’antropòloga Venetia Congdon que ha viscut a la Catalunya central durant un any i que ha investigat el pes simbòlic de la gastronomia en la identitat nacional catalana. Congdon analitza llibres de cuina catalana des dels anteriors a la Renaixença i destaca celebracions sociogastronòmiques catalanes com la matança, la simbologia del pa amb tomata com ideal d’austeritat català, la sobretaula com a lloc polític on sovint s’entremesclen “food, politics & identity”, les dues edats d’or de la cuina catalana que són l’edat mitjana i els darrers deu anys, la importància cultural i gastronòmica del bolet, reflectida en la fraseologia popular amb expressions com “estar tocat del bolet”; la connexió entre menjars i llocs que es veu clarament per exemple en les denominacions d’origen, i altres fets destacats.

Congdon conclou amb una afirmació definitiva: per entendre la cultura catalana, cal entendre la centralitat de la cuina en aquesta cultura, i destaca la figura de Jaume Fàbregas com l’engegador d’aquesta hipòtesi que pren força en els darrers temps.

Noèlia Díaz-Vicedo presenta “La dialèctica entre eros i tànatos en Raó del cos de Maria-Mercè Marçal”. Marçal mor de càncer després de dos anys d’agonia per la malaltia. En morir, deixa dos poemaris manuscrits: Raó del cos i Llibre de Maria. El primer gira al voltant del tànatos. El segon, és un homenatge a sa mare, Maria, i també a l’amor i a la paradoxa entre la vida i la mort o cercle viciós que és la mort de la mare, que engendra la vida. Raó del cos són uns versos crus, on es presenta la poesia com un revulsiu retorn a la vida com a retorn a l’úter viu. Així, els dos temes que li interessaven a Marçal en els moments de la mort eren la mort i la mare. Recentment, s’ha publicat un dietari interessantíssim sobre els anys del càncer de Marçal.

Amor i mort són els fonaments conceptuals de la cultura occidental (i ens atreviríem a dir, de l’ésser humà), que foren conceptualitzats de manera insòlita i revulsiva per Sigmund Freud. El contrari semàntic de l’amor és el desamor; el de la mort és la vida. Tanmateix, amor i mort són contraris en un cert sentit existencial, o més ben dit, són les dues cares d’un indestriable oxímoron. Eros és l’impuls que genera la creació del món. Tànatos és fill de la nit i germà de la son. L’exemple d’amor a la mare de Llibre de Maria és l’acte de retornar a la mare com una forma de morir. Luisa Morano, feminista italiana que fou íntima amiga de la poetessa catalana, investigava l’ordre simbòlic de la mare. La mare és per a Marçal l’origen de la vida. Marçal ha negat la mare al llarg de la seua biografia i en els seus moments darrers tracta de desdir-se d’aquesta negació. Segons els postulats de Morano, que relaciona feminisme i amor a la mare, estimar la mare és una forma d’entrar en el simbòlic.

Sílvia Plaz deia que cada dona ha d’estimar un feixista i açò sorgeix a propòsi de Desglaç de Marçal, que és el poemari que ella escriu l’any 1989 a raó de la mort de son pare, amb qui havia mantingut una relació tortuosa. Segons Díaz-Vicedo, l’amor en Marçal és una qüestió d’identitat i així la poesia de Marçal és un camí a la pregunta de què és ser una dona. Es suggereix que, des d’un punt de vista de genealogia femenina, es podria llegir aquests poemaris com una metaforització de les mares de la literatura (Safo-Yourcenar-Marçal…). Marçal afirmava que “el jo poètic sóc jo”, sense més vels. Interessant l’afirmació que apareix de Maria Zambrano: “la poesía es vivir según la carne”, que ens retrotrau a Góngora: “todo queda convertido en humo, polvo, viento, sombra y nada” i que alhora dic jo que ens insinua el seu homòleg Quevedo: “polvo seré, mas polvo enamorado”.

Vaig intervenir en la darrera comunicació de la darrera sessió del congrés, abans del rimat de poemes de Maria-Mercè Marçal i de Montserrat Abelló. Era una sessió a priori l’allò més heterogènia, però fet i fet la cosa va quedar bastant arrodonida per una sèrie de característiques que coincidien en les tres comunicacions: l’anàlisi de l’adjectiu i el component nacionalista. A més, les tres comunicacions seguien un ordre cronològic del fet analitzat: segles xiii i xiv per Baydal, segle xix i xx per Mínguez i finalment, segona meitat del segle xx per la meua part.

Vicent Baydal, amb la comunicació “From Catalans and Aragonese to Valencians. The Makingof the Medieval Valencian Identity” va mostrar l’interessantíssim treball de recerca postdoctoral que du a terme a la universitat d’Òxford, sobre l’anàlisi de textos valencians dels segles xii i xiii que pretén determinar quin dels dos parlaments és més antic, si l’anglès o els parlaments de la corona d’Aragó o especialment les corts valencianes. En aquesta ocasió, però, el que presentava no era exactament això, sinó una anàlisi textual i històrica dels segles xii i del xiii valencians per determinar el moment del naixement de la consciència territorial valenciana.

La conclusió a què arriba Baydal és que entre el 1238 i el 1330 la consciència valencianista sols existeix entre la noblesa dels pobles amb carta pobla regits pels furs aragonesos, anàlegs als costums i als usatges dels altres territoris de la corona. És una època en què la noblesa, conscientment organitzada, juntament amb el clero protagonitzen conflictes constants amb el rei Jaume I pel control de les taxes urbanes d’aquests pobles, que té com a punt àlgid l’any 1315. L’any 1965, els nobles valencians havien refusat d’ajudar el rei de Múrcia en la guerra contra els musulmans, en contra del que hauria volgut Jaume I. El líder dels nobles fou Jaume de Xèrica, que va mantenir plets directes amb el rei Jaume I. En definitiva, l’any 1354 apareix com el moment inicial de la consciència diferenciada entre catalans, mallorquins i valencians, amb la primera aparició de l’adjectiu “valencians” que es farà usual a partir d’aleshores.

Helena Mínguez presenta “Negotiating the ‘Fet Diferencial’: Nation Building and Masculinities in Galician and Catalan cultures of National difference”, on parla dels tòpics sobre els gallecs, que són ploramiques i que s’enyoren, com demostra el titular arran de l’accident de tren de l’estiu de 2013 “Galicia Xora”. D’aquesta manera apareix un poble gallec feminitzat, en el sentit negatiu de la paraula que se li dóna en les societats fal·locèntriques com la nostra. Segons Mínguez, aquesta representació correspon a “feminin masculinity either femeninity”.

Pel que fa a la identitat nacional catalana des de la interessant perspectiva postolonial feminista que aplica Mínguez, és destacat el llibre del feixista Giménez Caballero Amor a España, farcit de cites que mostren clarament una representació metafòrica on Catalunya és una dona passiva i Espanya la festeja. Mínguez analitza també Notícia de Catalunya de Vicens Vives (1954), que encunya el terme pactisme i que, en el mateix sentit, defensa una revisió de les relacions entre Catalunya i Espanya on els termes de la interacció siguen equitatius i no hi haja Espanya amb una posició de domini i de no diàleg horitzontal. En aquest sentit, hi apareixen adjectius del tipus “terra viril” i “afeminada exageració”, que mostren la presència d’aquesta metàfora que Vives tracta de desmuntar i que es troba implícita en les relacions entre els dos països.

En una posterior conversa amb Mínguez, li suggeresc la comparació de Notícia de Catalunya i de Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962), on en de Sueca encunya el terme Països Catalans i altres tòpics de la identitat nacional pancatalana. Ella em recorda el fet curiós que el llibre de Vicens Vives es volia titular Nosaltres els catalans, i que aquesta idea frustrada va ser recollida pel de Sueca, fet que constata la relació tan estreta entre tots dos assagistes i tots dos assajos.

Altres llibres que analitza Mínguez pel que fa a la identitat nacional des de la perspectiva de gènere són Lo catalanisme, de Valentí almirall (1886) i La nacionalitat catalana (1906), escrit en ple noucentisme. Mínguez ressalta que les postures de distanciament es relacionen amb la masculinitat mentre que les d’intimitat i de proximitat són les de la feminitat, com la morrinha galega. Alguns noms que apareixen en el torn de preguntes són Rosalía de Castro com a senya gallega, les Conspiracions de Joan Salvat-Papasseit i la cançó de Lluís Llach La gallina diu que no. Jo, Aina Monferrer, he presentat els adjectius en la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Me’n vaig molt contenta de tot el que he aprés i de la multidisciplinarietat i participació intensa i cordial de tots els assistents al congrés, a més de les relacions personals que he pogut establir. Moltes gràcies a l’ACS.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>