Aquests dies he tingut sensacions estranyes amb el tema de l’1 d’octubre i, seguint els consells de Vigotski, les verbalitzaré per tal d’intentar ordenar-les i entendre alguna cosa entre tant de desori mediàtic i mental.
Són moltes les idees que se m’acumulen al cap, fins i tot contradictòries, i em sembla adequat interpretar l’esdeveniment des de diferents claus.
En clau sociològica, sent molta enveja per una societat tan diversament ben organitzada com la dels catalans que han decidit dur a terme el referèndum. Com a valenciana, els tinc molta enveja de veure com de clares han tingut les coses i com de pacífics han sigut, i quina autoestima i autoconfiança com a col·lectiu que tenen. També pense que molts dels que inicialment no s’haurien unit a aquesta iniciativa ho han fet simplement per desmarcar-se de l’agressivitat, el despotisme i la poca humanitat o empatia que han observat en l’altre bàndol -sí, parle de bàndols expressament, perquè ací s’està activant el trauma social, en termes de Karl Jung, causat per la ferida de la Guerra Civil que tan malament van cosir els hiperbòlics i narcisistes polítics de la Transició.
En clau feminista, pense que han quedat en evidència els comportaments masculins de la violència i de la poca capacitat de raciocini, sobretot per part del bàndol madridcèntric, que ha mostrat assertivitat zero i zero capacitat de posar-se en el lloc de ningú perifèric, postura que han assumit des de fa més de tres-cents anys. En canvi, el poble català independentista, sumat als del dret a decidir, ha assumit una postura d’estatisme i de passivitat calmada enfront de la violència; el que podríem considerar una postura femenina, tot i que potser als seus mandataris també els ha faltat una mica de sentit de dona a l’hora de negociar, parlar i tindre paciència per a arribar a acords, o potser no.
En clau sensiblera, pobrets els iaios amb la cara xorrant en sang. Sent pena d’haver arribat a aquest punt alhora que no sé com evolucionarà açò; i tinc una certa angoixa -una miqueta morbosa també, morbo que m’ha fet vore tots els vídeos d’òsties i mamporrades- per si açò deriva en més i més i més violència, en un cercle viciós que ho complica tot, perquè en el fons no deixem de tindre un cert pensament i comportament de república bananera -amb perdó de les repúbliques i de les musàcies.
En clau històrica, l’1 d’octubre només és un episodi més d’una història que va començar l’any 1412 amb el Compromís de Casp, el qual va sembrar la llavor del domini castellà en la Corona d’Aragó, i la posterior unió dels regnes de Castella, Navarra i Aragó tot formant una mena d’estat federal anomenat Regne d’Espanya pels volts del s. XVI. Després varen vindre les primeres revoltes en què valencians i mallorquins primer i després catalans, ens vàrem alçar en contra de la reprecapssió dels castellans (estic parlant de les Germanies del s. XVI i de la Guerra dels Segadors de mitjans del s. XVII).
Però tota autonomia dels pobles ibèrics es va acabar amb la Guerra de Successió (1701-1714), i més encara per als pobres desgraciats que vàrem elegir el bàndol derrotat, no com els bascs. Després de més d’una centúria d’inestabilitat i de provincianisme francesament disfressat de modernitat en contra de les cultures ibèriques supeditades a la castellana, va vindre la Guerra Civil, un conflicte en què els catalanistes -i els valencianistes sempre amb molta menys incidència- només érem un actiu més en el bàndol de la cultura i del senderi enfront d’allò més ranci de l’Espanya carpetovetònica. Així es percep Rajoy només com un granet més d’arena pudenta en la llarga nit.
En clau de comunicació política, brillant ha estat el joc de Junts pel Sí, que han aconseguit la imatge anihiladora de qualssevol cents de mils de paraules; la imatge dels ancians ensangonats, de les pilotes de goma i d’aquelles repressions policials del franquisme simplement acolorides per qualsevol iPhone testimoni del dit custodi del periodisme ciutadà. Rajoy, enhorabona, has caigut en el parany sense ni tan sols posar l’avantbraç; de morros, i l’opinió pública internacional ha estat testimoni atònit de la teua ineptitud i manca absoluta de capacitat prospectiva.
En clau platònica, si fóra catalana seria més independentista que Puigdemont, i més encara després de veure que des de l’Espanya “real” -que coincideix amb la “reial” i amb la de los “muy españoles y mucho españoles”- no es té ni el més mínim mirament per qualsevol altra identitat nacional que no siga la del Quixot, de les sevillanes i del pernil de jabugo -que bo que està, xa!
Aquella que mai s’ha preocupat ni per aprendre una frase sencera en cap de les altres llengües que li pertanyen com a nació, perquè l’única Espanya possible unida és aquella en què tots estimàrem i valoràrem el basc com la llengua més dinosàurica i preciosament rara del món; el gallec com la mare de les lletres castellanes i d’una llengua amb 200 milions de parlants; l’aragonès i l’asturià com a vestigis encara vius de dos precioses cultures més, diferenciades i literàriament riques, entre les nostres; i del català com la millor llengua de la literatura catalana medieval -en cuncurrència amb l’italià i l’occità- i entre les més parlades a l’Europa actual. Més que una Espanya seria una unió de repúbliques ibèriques la que jo somie, però sé que açò és una utopia. I no oblide que sóc valenciana, i els valencians ara com ara estem en altres coses, i que imposar res diferent seria això mateix, una imposició d’una minoria sobre una majoria, cosa de la qual estic totalment en contra.
En clau aristotèlica, em sap molt greu si Catalunya s’independitza perquè als valencians encara ens extorsionaran més fiscalment des de l’Espanya centralista. Quant a la cultura, encara ens torturaran més amb el foment de l’ostracisme i de l’alienament cultural -encara més, si és possible, que en els darrers tres-cents anys, que ja ho han fet de manera molt efectiva. A Espanya quedarem menys territoris eficients econòmicament i encara haurem de suportar més pressió financera per tal de compensar els desequilibris fiscals del territori espanyol; l’escletxa entre un sud deficitari i un nord que, tot i que va justet, ha de repartir amb solidaritat forçosa i desagraïda.
Però si tornem al començ, i després de comptar i de debatre amb el verb i el soliloqui, no es tracta d’una pugna entre catalans i anticatalans, que sí que ho podria haver sigut al principi, sinó que s’ha convertit en un estira i arronsa entre els de “viva la muerte, muera la inteligencia” i la societat ibèrica amb senderi -coneixement, seny, sentit comú…, al meu poble ho diem així. L’anticatalanisme és un constructe espanyolista, i d’això en sabem els valencians més que ningú. Aquesta nit no sé si les claus obrin panys i per descomptat no hi ha cap clau mestra que done accés a totes les solucions, però almenys tinc fe en el poder de la paraula per a aclarir les idees dins de la complexitat dels temps que corren i malgrat el perill de la imatge totalitzadora i simplificadora.