L’arbre de les cireres (Marc Recha, 1998) Llargmetratge, 85 minuts.
Publicat dins del Diccionari de l’audiovisual valencià de la Filmoteca Valenciana: http://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/wp-content/uploads/2018/10/Diccionario-Audiovisual-Valenciano.pdf
Es pot consultar ací: http://
Un xiquet, Àngel (Blai Pascual), viu amb la seua àvia malalta i la seua germana Dolors en un petit poble de la Vall de Gallinera. Dolors (Diana Palazón) és una jove que treballa en un forn i que té cura del germà i de l’àvia, alhora que manté relacions amoroses inestables. L’àvia és un personatge trist i malalt que no parla durant el film. En aquesta pel·lícula apareix el tema de les relacions familiars, que serà constant en la filmografia de Marc Recha així com ho seran el protagonisme de la natura mediterrània d’interior i el punt de vista de l’infant en la narració.
El metge del poble, Martí (Jordi Dauder), que duia molts anys exercint-hi, ara se’n torna a la ciutat per motius que no vol desvetllar entre els veïns, en tot cas, cap a un context urbà, tacat de connotacions positives en la ment dels habitants d’aquesta vall. Abans d’anar-se’n, però, està ensenyant-li al metge que el substituirà, Andreu (Pere Ponce), els procediments específics de la feina de metge rural. Aquest nou metge ha arribat de la ciutat tot buscant recer, fugint de problemes personals.
El metge nou viu a la posada del poble regentada per un matrimoni, i comença una relació d’amistat còmplice amb Roser (Isabel Rocatti), la dona de l’hostal, que arribà anys enrere per amor al seu marit (Berna Llobell) però que ara no té bona relació amb el seu home i, endemés, se sent decebuda per l’inexplicada fugida de Martí. L’home de l’hostal passa poc de temps a casa i molt de temps al bar. A la vall també hi ha uns lladres que cometen furts en garatges de particulars.
En aquesta pel·lícula intimista, de personatges introspectius, l’acció transcorre lentament i reflexiva i la comunicació verbal és escassa. Es tracta d’un grapat de personatges dels quals coneixem certes coses i que presenten un estat d’ànim semblant més enllà de les seues diferències generacionals i de conjuntura de vida. El paisatge de la natura invernal és el fil conductor del relat de les seues vides melancòliques i un punt solitàries i tedioses.
La banda sonora és austera. Només algunes melodies de guitarra que encaixen en la tradició de la música folklòrica valenciana. De fet, l’autor n’és Toti Soler, un conegut guitarrista de la Nova Cançó valenciana, el qual va acompanyar Ovidi Montllor. Malgrat que ni el realitzador ni la productora són valencianes, s’ha buscat una contextualització creïble en el context cultural de la Vall de Gallinera. Les cançons tradicionals cantades pels xiquets a l’escola o pels adults al bar, el context valencianoparlant realista i els diàlegs dels protagonistes dialectalment ajustats denoten una tasca etnogràfica necessària i encomiable. Aquest ajustament etnogràfic al lloc de rodatge –i de la diègesi– probablement no hauria estat possible sense l’adaptació del guió original de Marc Recha feta per Ignasi Mora, escriptor i periodista gandià justament resident a la Vall de Gallinera, concretament a Benissivà.
Per tant, en aquest film, l’enclavament no és només un decorat, sinó que s’utilitza una realitat rural catalanoparlant com la de la Vall de Gallinera, incloent-hi els veïns com a extres i aprofitant el paisatge de la mediterrània interior a l’hivern, àrid, d’aquesta vall, per a representar la soledat divagada i les relacions interpersonals d’uns personatges perfectament universalitzables. I és que, en aquesta relació entre el paisatge, el paisanatge i els protagonistes, la soledat queda reflectida en el vast de les suaus muntanyes i en el tempo lent i melangiós que tan bé representa el rural, exagerat a l’hivern per la llum, el fred i la despoblació.
La ciutat habita en la ment dels personatges del film com un lloc gairebé utòpic on fugir. La presència del fantasma de l’exili rural es fa palesa ja en la primera seqüència de la pel·lícula, quan el metge vell té una conversa amb un veí que li recrimina el fet de voler-se’n anar a la ciutat per a fugir d’aquella vall tan poc interessant. A més, la mare d’Àngel i Dolors, l’actriu Rosana Pastor, és un personatge absent quasi tota la pel·lícula, que se n’ha anat amb un circ per les ciutats mentre els seus fills romanen al poble, a casa de l’àvia. El tedi queda especialment reflectit en l’agonia de l’àvia moribunda. No parla, només expressa dolor. En contrast amb això, quan Dolors li escriu a sa mare, se’ns mostra un muntatge de fotografies en blanc i negre amb la mare com a protagonista i des d’una visió urbana romàntica, de postal.
L’arbre de les cireres és una pel·lícula de la productora barcelonina Oberon Cinematogràfica, amb la participació de Canal + i de Televisió de Catalunya, i la producció associada des de València de Mencheta P.C. El director, Marc Recha (1970-), va obtenir diversos reconeixements amb aquesta pel·lícula, dels quals destaquem el Premi Fipresci del Festival de Cinema de Lorcano (Suïssa), el Premi Tirant a la Millor Actriu (Isabel Rocatti) i a la Millor Pel·lícula i el guardó Ciutat de Barcelona 1999 en reconeixement a la producció del film.
Recha és un director amb un estil ben identificable, influït especialment –segons ell mateix ha reconegut– pel cinema francés de la Nouvelle Vague. El pas del temps en les seues pel·lícules és marcadament pausat, normalment lligat al tempo lent que marca la natura més enllà dels ritmes urbans. Es tracta d’un film contemplatiu. Tanmateix, L’arbre de les cireres segueix una narrativa i una estètica bastant convencionals, sense violar els codis cinematogràfics prototípics. Ens recorda autors com ara Víctor Erice o Mercedes Álvarez –estem pensant en El cielo gira, sobretot per la qüestió de la mirada reflexiva i evocadora sobre el paisatge rural.
El món interior de jóvens personatges masculins, infants o adolescents, pren un protagonisme clar en pel·lícules d’aquest realitzador com la que ens ocupa, i altres com ara Petit indi (2009) i Un dia perfecte per volar (2015). Sovint els protagonistes són personatges que viuen aïllats de la societat, en soledat, tal com els passa a tots els protagonistes d’aquesta pel·lícula, en la qual la ubicació rural i el muntatge divagat actuen com a multiplicadors del sentiment comú de soledat.
Les pel·lícules de Recha ens fan pensar en certs aspectes autobiogràfics o de dilució de la realitat en la ficció per tal com ell mateix apareix com a actor (Dies d’agost, 2006), o el seu fill (Un dia perfecte per volar, 2015), així com per la preponderància de l’escenari rural i d’estructures familiars més enllà de les prototípiques de la societat de consum tradicional, en què el personatge de l’infant o de l’adolescent busca el seu lloc tot ajudant-se del seu univers interior.
Aina Monferrer-Palmer
Es pot citar així:
Monferrer-Palmer, Aina (2018) “L’arbre de les cireres de Marc Recha”. En: Nieto, Jorge i Rubio Alcover, Agustín, Diccionari de l’Audiovisual Valencià. València: Generalitat Valenciana, pp. 31-32.