Qui és Vicent Andrés Estellés: homenatge Senija

Qui és Vicent Andrés Estellés

Casa de la Cultura de Senija (Marina Baixa) Setembre de 2011

Acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés

(esborrany de comunicació. Aina Monferrer Palmer)

Bona nit,

Estic molt agraïda que hagueu volgut comptar amb mi aquesta nit per a que vos parle una miqueta de Vicent Andrés Estellés, el qual ha estat moltes vegades considerat com el millor poeta valencià des d’Ausiàs March, per la gran quantitat de poemes que escrigué i per la qualitat i originalitat d’almenys una part de la seua extensíssima obra.

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 en el si d’una família de forners, ofici que ell mateix va aprendre de ben jove. Tanmateix, es dedicarà al periodisme.

Té una relació estreta amb la mort, que apareix de manera transversal en la seua obra poètica, com per exemple en els poemaris Coral romput i L’ofici de demà. El seu avi va morir d’un tret a la boca del forn que li va disparar un germanastre seu per qüestions d’herència quan ell era només un xiquet, fet que el va marcar amb un record llunyà i dolorós d’infantesa.

Estellés té una tendència a materialitzar en objectes concrets els sentiments o les experiències. Així, hem observat com en la seua poesia apareixen les tassetes de til·la com a referència al ritual de la mort, de la vetlla del mort en la casa familiar. El mateix Estellés troba que hi ha “una incomprensible bellesa en la mort”.

No obstant, la mort li suscita al poeta diversos sentiments. Un sentit inicial de còlera que trobem sobretot a Primera Soledad que poc a poc es tradueix en sentiments més calmats.

Estellés associa els grills amb el record del seu pare i amb la infantesa. Segons diu, son pare no volia que mataren els grills. En les Horacianes Estelles mostra orgull del seu origen humil, orgull per tenir un pare analfabet. “Sóc fill d’un forner analfabet”.

Curiosament, Estellés comença escrivint teatre, encara de xiquet, en plena guerra civil o fins i tot un poc abans. Però ben prompte s’estrenarà amb els versos. Pel que fa a les obres teatrals del nostre poeta, destaquem la publicació el 1978 Oratori del nostre temps. Es tracta d’un conjunt de tres poemes escènics sobre Marilyn Monroe, Josep Ribera i Víctor Jara.

A més, molts poemes estellesians tenen característiques dramàtiques, com veiem clarament en el cas de les èglogues.

Molts poemes d’Estellés han pujat als escenaris de la mà de cantautors com Ovidi Montllor (Coral romput), Maria del Mar Bonet o Raimon.

Sovint s’ha considerat el nostre poeta dins el corrent del realisme històric, principalment per la referència constant als episodis tràgics de la guerra i la postguerra, que apareixen gairebé en qualsevol dels seus poemaris (Llibre de meravelles, El gran foc dels garbons…) “Jo no pense en els patiments personals, sinó en els patiments col·lectius que la guerra va comportar”. Estellés conta com, en acabar la guerra, va haver de cremar certs llibres seus al corral per por que li’ls trobaren els nacionals.

Llibre de Meravelles, escrit majoritàriament entre 1956 i 1958 i publicat el 1971 és considerat com “el gran poema de la postguerra”. Miraculosament, el llibre passà la censura. En paraules de Sanchis Guarner: “Heus ací un llibre amerat de valenciana” fent referència al seu to popular i dialectal. El títol remet a Ramon Llull. És un recorregut detallista per la València de la postguerra, on apareix el poema “Un entre tants”.

Un dels elements més sorprenents de la seua lírica és “la capacitat de fer poesia amb qualsevol cosa, la tendresa i la humanitat que traspuen els seus personatges , els seus objectes, els seus versos tots, en l’atmosfera mediocre i frustrant d’una etapa funesta”.

Periodista de professió. Fou cap de redacció del diari Las Provincias durant 20 anys, del 1958 fins el 1978. Segons contava, l’any 43 o 44 dugué un article a un diari, li l’acceptaren i li oferiren la possibilitat d’estudiar periodisme a Madrid. Se n’anà a estudiar a la capital durant els anys més durs de la postguerra. L’any 1945 li publicaren alguns poemes en castellà, òbviament, en la revista Garcilaso.

De fet, en poemaris com A mi acorda un dictat i Llibre de Meravelles apareix el record del tren de camí cap a Madrid, que traslladava presos.

Després d’haver estudiat periodisme i d’haver fet el servei militar a Navarra, l’any 1948 Estellés comença a treballar al diari.

L’any 1958 substitueix Martí Domínguez com a redactor en cap. Arrel de l’arbitrària destitució de l’anterior redactor en cap, Estellés escriurà Ora Marítima, dedicada a Martí Domínguez.

A inicis dels anys cinquanta, començà a assistir a la tertúlia de l’editorial torre, que es feia a casa de Miquel Adlert. Allí conegué Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, els quals serien amics seus per a tota la vida, a més de recolzar-lo i d’animar-lo per a l’escriptura de poemes.

Dins la col·lecció L’Espiga, de l’editorial Torre, es publicà el primer llibre d’Estellés, l’any 1953: Ciutat a cau d’orella. Posteriorment, aquesta editorial també publicarà dos poemaris més d’Estellés: La nit 1956 i L’amant de tota la vida 1965.

El periòdic Las Provincias, com ja sabeu, de línia editorial conservadora i anticatalanista i per suposat afí amb el règim, va ser on hagué de treballar el poeta, que sovint va utilitzar la poesia per a evadir-se d’aquell ambient de treball tan hostil. Per aquella època Estellés dormia poc i escrivia molt a la nit, quan tothom dormia, com s’observa en diversos dels seus poemes.

L’any 1955 es casa amb Isabel i tenen una filla, que mor l’any 1956 amb només quatre mesos de vida. Aquesta mort, juntament amb la del seu avi i els morts de la postguerra, aquesta mort de la seua primera filla el marcarà per a tota la vida així com els seus poemaris. En definitiva, en la poesia d’Estellés destaca la presència de la mort individual però també col·lectiva.

Cal no considerar Estellés sols en la seua vessant popular per l’ús sovint dialectal que fa de la llengua i també per l’afany de les seues darreres obres en el sentit de recollir les tradicions i els costums valencians. De fet, Estellés localista i tradicional, ans ben al contrari. Es tracta d’un autor amb una cultura literària molt àmplia que comença per l’educació franquista amb la introducció del  Garcilaso de la Vega com a referent poètic i que inclou la generació del 27, els poetes llatins, els poetes medievals i els poetes catalans (Gabriel Ferrater, Carles Riba, Jacint Verdaguer) i europeus del segle XIX i XX (Walt Whitman, Boudelaire, Poe, ). Totes aquestes influències entren en contacte en la figura d’Estellés amb l’actualitat més mundana de la seua època i amb la cinematografia i la cultura més popular de l’època. Tot ben barrejat i assimilat pel poeta, aquestes influències podríem dir vitals es poden rastrejar sovint a través de la seua obra, que a partir d’una assimilació i reinvenció sui generis per part del burjassotí es plasmen en una obra d’allò més transgressora.

Els anys 70 són els del boom estellesià. Entre el 1970 i el 1980 es publiquen 5 dels 10 volums de les obres completes de l’autor. En total, en aquesta dècada es publiquen 23 poemaris de l’autor. A més, l’autor rep dos guardons tan importants com la Llera d’Or de la literatura catalana i el Premi d’honor de les lletres catalanes.

Aquesta bona acceptació de la seua obra a Catalunya i en el conjunt dels territoris de llengua catalana, fa que l’antivalencianisme el veja cada vegada amb pitjors ulls fins al punt que el 1978 fou destituït del seu càrrec de redactor cap del periòdic Las Provincias.

De fet, Estellés patia una llarga malaltia que va començar a manifestar-se-li l’any 1954 i que quasi implica l’amputació d’una cama a causa de la trombosi. Aprofitant una de les seues hospitalitzacions per la malaltia, Estellés va ser forçosament jubilat l’any 1978.

La mort de Franco el 20 de Novembre de 1975 va suposar per a Estellés un alè d’esperança que el va conduir a iniciar el projecte monumental del MPV. Un conjunt de poemaris que l’autor deixà inacabat i que compta amb 3 volums de més de 700 fulls cadascun. El MPV inclou 27 llibres de poemes que parlen de la història, els pobles, els rius, les muntanyes i els personatges valencians que Estellés va considerar dignes de retratar per a la posteritat com a testimonis de la història i de la cultura del nostre poble.

Va voler deixar-nos una darrera obra com un homenatge alegre i combatiu. Una obra lluminosa i optimista que deixava enrere el to més introspectiu, pessimista i tràgic que predomina en els seus anteriors poemaris, tot i que dins del Mural també apareixen uns pocs episodis tràgics.

Una vegada acomiadat del periòdic l’any 1978, Estellés passà llargues temporades al Perelló on tenia una casa a prop de la platja. Es passava el dia escrivint “episodis” que formarien part del MPV. A partir de la democràcia i en sincronia amb el seu projecte de Mural, bons amics d’Estellés el portaren amunt i avall a visitar molts pobles del nostre territori a tots els cantons on sol·licitaren la seua presència, sovint acompanyat del cantautor i amic seu Ovidi Montllor recitaven poemes emotivament rebuts per part de l’auditori, que sovint comptava amb un grapat escàs d’assistents. Cap al 1980 el metge li va prohibir estar tan a prop de la mar i des d’aleshores va viure a València. Va viure i va continuar escrivint, perquè viure i escriure eren quasi sinònims per al nostre poeta.

Espere que aquesta xerradeta ens haja servit a tots per a saber o per a recordar qui és Vicent Andrés Estellés. Espere que avui tots ens animem a llegir poemes seus i així contribuirem, com ell va voler fer, a conservar i a estimar les nostres paraules, les nostres pedres, els nostres pobles i les nostres gents perquè com mon pare sempre diu, si no t’estimes tu el que és teu ningú no ho farà per tu.

Gràcies i a gaudir amb els poemes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *