Ressenya: Traduir del castellà al català. Més enllà de la intercomprensió

Aquesta ressenya es troba publicada en la següent referència:

Monferrer, Aina (2014) “Ressenya sobre Traduir del castellà al català. Més enllà de la intercomprensió”. Caplletra, 56 (Primavera): 293-296.

La podeu descarregar aquí en format pdf.

Ona Domènech Bagaria, Traduir del castellà al català. Més enllà de la intercomprensió. Barcelona: Editorial UOC (Col·lecció Manuals Humanitats), 2012, 103 pp.

Aina Monferrer Palmer (Universitat Jaume I de Castelló)

Aquest llibre lleuger, tot just de cent pàgines i entenedor, pot ser una guia o manual d’allò més útil per a professionals d’àmbits juridicoadministratius, i ara explicarem per què. La col·lecció Manuals de la secció d’humanitats de l’Editorial UOC ens ha ofert ja diversos opuscles interessants i il·lustratius sobre qüestions diverses dels estudis humanístics que requerien una anàlisi aprofundida però presentada de manera esquemàtica i didàctica.

Entre els llibres previs d’aquesta col·lecció que paga la pena esmentar, destaquem la traducció al català del llibre del pedagog hongarès Zoltán Dörnyei Estratègies de motivació en l’aula de llengües (2008), pel seu interès i novetat en el camp d’estudi de la motivació en l’aprenentatge de llengües.

El llibre objecte d’aquesta ressenya es divideix en tres capítols. El primer capítol (“La traducció com a eina de normalització lingüística”) és un repàs de la situació sociolingüística en els territoris espanyols de parla catalana, on el català és una llengua minoritzada i especialment marginada en certs àmbits d’ús, entre els quals ocupa un lloc destacat el juridicoadministratiu. Aquest capítol inicial té dues parts. La primera parla de les peculiaritats de la traducció entre aquest parell de llengües romàniques, que es caracteritza sobretot per un fet: els traductors d’aquest parell de llengües es consideren totalment bilingües, i, per tant, no hi tenen cabuda consideracions com la de traducció directa i traducció inversa. A més, la realitat sociolingüística en aquests territoris —on es pressuposa que tots els parlants entenen perfectament les dues llengües— fa que no es tradueixi per la necessitat d’intel·ligibilitat sinó per motius ideològics; és a dir, que la traducció es converteix en un instrument de normalització lingüística. Aquest darrer aspecte és el que es tracta en la segona part del primer capítol.

Si en la primera part d’aquesta contextualització la font principal de citacions era un treball de 2009 de la professora de traducció de la Universitat Jaume I de Castelló Cristina García de Toro, en aquesta segona part Ona Domènech beu del lingüista i escriptor Carles Duarte per esbossar els diferents marcs legals autonòmics i nacional espanyol de regulació de l’oficialitat i l’ús del català. Per tancar aquest capítol inicial, Ona Domènech ens ofereix una reflexió sobre les característiques del model de llengua juridicoadministratiu català. L’autora afirma que aquest model de llengua encara es troba en procés de creació i tot seguit recull les opinions dels seus estudiosos en el sentit que per a la seua formació s’haurà de buscar l’equilibri entre el model del català jurídic antic —el dels Furs de València (s. XIII) i el Llibre del Consolat de Mar (s.XIV), per exemple— i les necessitats i usos actuals en aquest àmbit.

A partir d’aquesta dicotomia amigable, s’observen certs trets mestissos interessants. D’una banda, s’han conservat alguns mots del català jurídic antic com interlocutòria, constrenyiment i marmessor, així com l’enunciació típica dels textos jurídics antics, on es parla de vos a l’interlocutor en lloc de parlar-li de vostè, tot eliminant les marques de gènere i contribuint a l’economia del llenguatge. D’altra banda, les institucions de normativització del català jurídic han propiciat la configuració d’un model basat en la identitat (recuperació dels mots i expressions antigues òptimes), la modernitat (incorporació de les tendències actuals) i l’autonomia (independència del castellà). A més, els principis estilístics prescrits són la claredat, la simplificació, la funcionalitat, la precisió, el respecte i el bon to. Aquestes prescripcions hauran de ser tingudes en compte per tots aquells productors de textos jurídics escrits, però també orals.

En els capítols II i III, que són especialment tècnics, fem un salt del context dels textos jurídics a la normativa general de la llengua catalana, tot i que la tria dels exemples ens van reubicant en el context de partida del llibre. Quant al segon capítol, l’autora ha seleccionat set punts especialment conflictius per a la traducció del castellà al català motivats tots ells per interferències lingüístiques que ha presentat de manera esquemàtica i amb exemples adequats. Els aspectes triats per a comentar han estat: el gerundi, la veu passiva, el futur d’obligació, algunes preposicions, locucions i conjuncions (que, doncs i degut a), alguns adjectius (com són previ i mateix), substantius (com ara els usos diferents d’arxiu i arxivament) i algunes formes verbals (cessar, informar, notificar, etc.).

El capítol III és un resum de les convencions lingüístiques dels aspectes estilístics més conflictius en la traducció entre català i castellà. Concretament, es refereix al tractament personal, en el qual entren en joc les normes de cortesia, l’ús de majúscules i  minúscules, les abreviacions, la traducció de noms propis i de denominacions oficials i el llenguatge no sexista. En aquest darrer capítol especialment, no és tan important per als usuaris de català jurídic el fet de memoritzar-ne les regles com el de saber on poder-les consultar cada vegada, sigui en manuals editats en paper o bé llocs web oficials de criteris lingüístics de normativa i ús (TERMCAT, DIEC2, Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, Servei Lingüístic de la UOC, etc.), que Ona Domènech s’encarrega d’anar anomenant en els llocs adients del text i de sistematitzar en la bibliografia.

Per tancar el llibre, l’autora proposa uns exercicis de repàs d’allò explicat en els dos capítols anteriors sobre interferències lingüístiques i convencions d’estil. Aquestes activitats finals, breus però completes i amb autocorreccions, poden ser un mecanisme d’autoavaluació ben útil per a qui llegeix.

En definitiva, és un llibre que es nodreix, per un costat, dels estudis previs sobre la traducció del castellà al català i sobre el model de llengua juridicoadministrativa i, per l’altre, de les obres de consulta de la normativa i l’ús del català en general i de la terminologia del català jurídic.

A més de per a professionals del món juridicoadministratiu, aquest volum és d’una extensió i estructura adequades per al seu ús com a manual de determinades assignatures universitàries i de formació professional, des d’assignatures de català jurídic per a alumnes de dret, d’economia o d’ADE, fins a alumnes de traducció jurídica entre el castellà i el català, així com alumnes de mòduls d’administratiu.

Si els lectors d’aquest opuscle, especialment alumnes i traductors, són capaços d’interioritzar només els aspectes normatius i estilístics conflictius que s’hi presenten, podran enfrontar-se als textos jurídics amb una seguretat i unes garanties considerables. De fet, el principal valor d’aquest llibret és que va al dret. Fet i fet, l’autora ha sabut destriar el gra de la palla i posar ordre en un aviram tan escarotat com és el de les interferències lingüístiques de l’espanyol en el català i la normativa. En definitiva, publicacions com aquesta fan palesa la consolidació de la traducció com a disciplina forta i autònoma en l’àmbit acadèmic català.

Aquesta entrada ha estat referida des del blog Llengua i literatura catalanes a la UOC