Quan deixàvem de ser cegues…

Abans he escrit un tuit. Deia així: “darrere de tota gran dona hi ha un gran clítoris”. Primer m’he sentit súper encertada. Volia subvertir la mítica frase masclista i alhora donar importància a la sexualitat femenina tantes voltes distorsionada. Immediatament després m’he quedat pensant-hi. Aleshores, he sabut més o menys per intuïció que alguna cosa de la meua afirmació grinyolava. No he detectat ben bé què era; he pensat en les víctimes de l’ablació… Després m’ho ha explicat la meua amiga Teresa Bellido de Dones en lluita Castelló: “el tuit pot ser considerat transfòbic perquè no totes les dones tenen clítoris”; i imagine que això també inclou les persones que se senten dona però tenen penis i una sèrie de casuística que encara no tinc ben consolidada en els meus esquemes mentals però que algun dia ho estarà, de ben segur.

Note que m’estic sensibilitzant una miqueta més contra els micromasclismes. Este matí he anat al traumatòleg i he anat abans a pixar perquè no podia més. Quan he entrat al bany de dones, he vist que hi havia el canviador de bebés. Per què el posen al vàter de dones? És que per a canviar el paquet del nadó es necessita una mare més que un pare? No ho sé… Igual ací estic tornant a perdre algun xicotet matís que algun dia sabré captar.

Després he anat a la dentista (pensava escriure el dentista, però per què collons si en eixa clínica només treballen dones?). M’estaven atenent una dentista i una auxiliar. Eren les 12.15h i jo mirava molt el rellotge. L’auxiliar m’ha preguntat “que fas tard a algun lloc?”, i jo he dubtat a contestar. Aleshores, ha continuat afirmant “te’n vas a Magdalena, no?”, acompanyat d’un somriure punyeter. Llavors he respost ràpidament “no, no; és que a les 13h voldria arribar a la concentració de les dones de la plaça Maria Agustina”. Tant l’una com l’altra han dit que els semblava molt bé que hi anara, i que a elles no els venia bé anar-hi (òbviament no estaven secundant la vaga). Bé, i l’auxiliar ha exclamat “mare, si aquesta manifestació es fera en un país àrab, les tancarien a totes a la presó, o coses pitjors”. Llavors he constatat que la seua permeabilitat envers els micromasclismes encara estava més atrofiada que la meua.

En aquest punt, ha començat un diàleg entre les dues que m’ha agradat molt poder escoltar amb la boca oberta i amb espumes, substàncies de mal gust, objectes metàl·lics i secor de gola. Així he aconseguit no intervindre i que la conversa fluïra davant de les meues orelles —en situacions odontològiques extremes, jo sempre tanque els ulls— d’una manera del tot natural i de curiosa justícia; perquè l’auxiliar s’ha autodesmuntat el seu prejudici de pertànyer a una societat no sexista. Ens ha contat a mi i a la dentista que, quan es va quedar embarassada per primera vegada, la van fer fora del seu treball en un laboratori en què portava set anys feliçment contractada. Ella estava embarassada de dos mesos i va haver de posar-se en mans d’advocats i de passar una situació molt estressant, que hauria pogut afectar la salut del fetus, per reivindicar que allò havia estat un acomiadament improcedent. Al final va aconseguir que la readmeteren. No va durar ni un matí perquè li varen fer el buit tant els caps com els companys. No va poder suportar la situació.

Llavors, la dentista —molt jove, per cert, no tenia ni trenta anys i parlava sobre el tema amb un criteri envejable— ha començat a tocar una sèrie de punts que m’han semblat cabdals. Ha dit que si el permís de maternitat fora obligatori —excepte causes majors— que se l’agafaren al 50% els pares i les mares, és a dir, dos mesos un i dos mesos l’altre, les empreses en què treballen ambdós membres de la unitat familiar —més tradicional, ja ho sé, ja em vaig adonant que les generalitzacions en el tema del feminisme són molt delicades, però m’estic limitant a reproduir el que ha dit la dentista— es veurien igualment afectades i per tant no tindrien tantes reticències a l’hora de contractar dones que pensen tindre fills, o que ells pensen que tindran fills perquè tenen una parella estable. També ha dit que fa trenta anys sa mare i son pare treballaven en un magatzem de taronja fent exactament el mateix treball i que ella guanyava el 30% menys que ell per fer exactament la mateixa faena (desconec si això continuarà passant per aquestes latituds citrícoles, però no m’estranyaria). I encara ha fet una afirmació més greu: que en aquell magatzem de taronja, quan alguna de les treballadores es casava, ja no la tornaven a cridar per a fer la temporada següent. Tot molt paritari, sí senyor.

No solc anar a moltes manifestacions, tot i que de vegades me les done de ser molt progre —sóc una dona plena de contradiccions. Però sí que tinc molt bon record de les manifestacions a les quals he anat —No a la Guerra, tancament de TV3, manifestacions del 25 d’abril a València, manifestacions contra l’impeachment a Dilma al Brasil… Diguem-ne que sóc sibarita per a això. Fins i tot avui m’he despistat anant al dentista i al supermercat, perquè en realitat, també era una protesta de consum. Però en el cas de la vaga d’avui, tenia una sensació clara que seria un moment màgic de sororitat —sensació de satisfacció en la tria del substantiu— i de reconciliació cívica i no me’l volia perdre. A més, l’he pogut gaudir amb dues de les meues dones preferides en el món; gran privilegi. No sé si aquest dia serà de veritat un punt d’inflexió pel que fa als drets de les dones en aquest país o es tracta d’una visió esbiaixada que tinc fruit de la segmentació ideològica dels mitjans de comunicació que consumisc. El que sí que sé és que per a mi ho ha sigut. De fet, ho està sent tot aquest any, amb les sèries que he vist com Tha Handmaid’s Tale, Love, Girls, Orange is the New Black i sobretot Little Big Lies; amb el focus mediàtic internacional sobre el tema —no sempre és dolent allò que ve de gringolàndia— o amb la influència de dones joves i molt militants que m’envolten i a les que envege i admire perquè en saben molt del tema.

Vull seguir desenvolupant la meua inquietud per saber què és exactament el feminisme, per afinar-me la sensibilitat crítica envers els micromasclismes. En definitiva, m’avergonyeix ser dona, mitjanament culta, que es dedica a formar —i encara més greu, a la formació de formadors— i ser tan ignorant en un tema central, que ens toca tan de ple a un col·lectiu que, tot i que som majoria demogràfica, estem socialment minoritzades; perquè, igual com a les llengües minoritzades —no necessàriament minoritàries—, se’ns posa molt difícil l’accés la àmbits socials de més prestigi. No oblidem posar-nos els cascs per apedregar el sostre de cristall.

Aina Monferrer Palmer

Universitat Jaume I, EOI de Castelló

4 thoughts on “Quan deixàvem de ser cegues…

  • Quina pena no haver-te trobat abans. La nostra llengua necessitava algú com tú. Que la promoga i ens facilite el camí no sols als que estem tractant d’aconseguir una certificació sinò a tots aquells que necessitem tenir-la present i que no volem que s’apague a poc a poc.
    I, per cert, quina meravella d’article d’opinió. Reflexa la lluita interna que segur moltes de nosaltres tenim. Necessitem llevar-nos la vena dels ulls al voltant de tot el fum que genera el món masclista i encara quede un camí ben llarg.
    Voldria mirar tots els exemples que has creat per a la prova de l’EO per a l’examen del proper divendres però crec que m’enredaràs amb tota aquesta meravella de contingut. Gràcies.

  • Estic impresionat amb tot el treball que has penjat.Sóc seguidor de youtubers de tots els ámbits i tu has revolucionat el valenciá normalitzat. Trobe que ara sí que vaig a per totes, a veure si esta vegada trac el mitjá encara que em resulta prou dificultós Perdoneu per les faltes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *