Tots Sants, 31 d’octubre
Si els preguntem als més joves de la nostra societat què se celebra el 31 d’octubre, segurament ens contestaran que Halloween. Probablement gosen dir que eixe dia, de tota la vida que ha sigut el dia de Halloween. Però els que no som tant menuts sabem que és en realitat el dia de Tots Sants. Al cap i a la fi, és un dia de morts igualment, però en el nostre cas, té poca cosa a veure amb carabasses i fantasmes de llençols blancs i molta més relació amb dolços típics, visites a cementiris i dies de calma i de familiaritat.
La mort és una qüestió clau dels éssers humans. El fet de morir i la incertesa del que ve després desperten una por atàvica i un neguit sovint intens. Ningú pot fugir de la mort, siga ric o siga pobre, de jove o de vell; per malaltia, per accident, o fins i tot per assassinat. L’ésser humà ha intentat explicar-se la mort des de temps immemorials, a través de l’art, dels rituals socials o de la religió. És important no perdre el referent del que ha estat la mort en la nostra llengua; costums, cançons, literatura, etc.
Per exemple, aquí teniu un poema d’Ausiàs March que parla de la mort:
| Ausiàs March: “Alguns han dit que la mort és amarga” |
| Alguns han dit que la Mort es amarga;poden ho dir los qui la sabor senten,o de per si o com per altre tenten
sa fort dolor, qu’entre totes es larga. Per mi no tem, per altre l’e temuda; puys fon cruell, ja pietat no m’haja; qui ’n terra jau, no tem pus aval caja: en l’esperat ma sperança’s perduda. O partiment doloros, perdurable, fent en dolor mi comparat diable! |
Aprofitant una data tan funeràriament assenyalada com aquesta, mostrem quatre poemes d’escriptors catalanoparlants relacionats amb la mort i que han estat musicats per grups en català:
Poema 1
| “Cançó de bressol”, de Vicent Andrés Estellés (poemari La nit), musicat per Araceli Banyulshttp://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=63&autor=21 |
| Jo tinc una Mort petita,meua i ben meua només.Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita, i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger. |
Aquest poema de Vicent Andrés Estellés, publicat el 1953 dins del poemari La nit, parla de la mort de la filla primogènita del poeta, poc després d’haver nascut. La mort d’un infant és una cosa molt dolorosa perquè trenca les normes lògiques de la vida. Tot i que cada vegada moren menys nens, antigament la mortalitat infantil era un fet bastant comú.
En aquest poema, Estellés utilitza la forma típica del gènere textual cançó de bressol per a escriure-li a la seua filla amb dolor, com si li cantara una cançoneta abans d’anar-sen a dormir. De fet, la cançó inclou uns versets populars de bressol valencians provinents de: “la meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer / de la llimera i la parra / i la flor del taronger”.
Poema 2
| “Caminant” de Jacint Verdaguer, musicat per Roger Mashttps://www.youtube.com/watch?v=km6Hg1eaKmA |
| Mig segle fa que pel mónvaig, camina que camina,per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida. Veig anar i veig venir les ones rodoladisses: les que vénen duen flors i alguna fulla marcida, mes les ones que se’n van totes s’enduen ruïnes. De les que em vénen damunt quina vindrà per les mies? Una barca va pel riu d’una riba a l’altra riba; fa cara de segador la barquera que la guia. Qui es deixa embarcar, mai més torna a sa terra nadiua, i es desperta a l’altre món quan ha feta una dormida. Barquereta del bon Déu, no em faces la cara trista: si tanmateix vens per mi, embarca’m tot de seguida; lo desterro se’m fa llarg, cuita a dur-me a l’altra riba, que mos ullets tenen son i el caminar m’afadiga. |
Aquest poema de Jacint Verdaguer parla sobre la mort des del punt de vista d’una persona gran, cansada de viure i de viatjar, com fou el poeta. Fa servir la metàfora clàssica de morir com creuar el llac estigi, tot ajudat pel barquer, Caront.
Poema 3
| “Covava l’ou de la mort blanca”, de Maria-Mercè Marçal, musicat per Sílvia Pérez Cruzhttps://www.youtube.com/watch?v=qK-OtNi4EtI |
| Covava l’ou de la mort blancasota l’aixella, arran de piti cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit. No ploris per mi mare a punta d’alba. No ploris per mi mare, plora amb mi. Esclatava la rosa monstruosa botó de glaç on lleva el crit. Mare, no ploris per mi, mare. No ploris per mi mare, plora amb mi. Que el teu plor treni amb el meu la xarxa sota els meus peus vacil·lants en el trapezi on em contorsiono agafada a la mà de l’esglai de l’ombra. Com la veu del castrat que s’eleva fins a l’excés de la mancança. Des de la pèrdua que sagna en el cant cristal·lí com una deu. La deu primera, mare. |
El poema de Maria-Mercè Marçal, ens introdueix simbòlicament en una mort per malaltia, la de la mateixa autora, que va morir de càncer de mama precoçment. De fet hi ha elements del poema que apel·len clarament al tumor al pit: “Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit”, talment com una imatge de tumor a la part pectoral que toca amb l’aixella, i amb la metàfora del tumor com un ou i una aixella com un niu on aquest es cova, i creis sinistrament.
Poema 4
| “Sa núvia morta”, lletra i música de Joan Miquel Oliverhttps://www.youtube.com/watch?v=NJ5SGr4v_zg |
| Neda sa núvia dins es safareig,plora molt i pensa que no s’ho mereixi sa lluna plena vetlla es tarongers;
de color taronja és també aquest peix. Neda sa núvia, no se vol casar, s’aigua verda és plena des seu vestit blanc. Dins sa casa toquen algo d’en Chopin ara que s’hi escau tan exactament. Neda sa núvia i entre es convidats hi ha una teoria (xerren d’un amant). Fuma i diu “què passa” un pallasso vell, i sa mare d’ella, i sa mare d’ell Ploren amagades, ja no poden més molt engalanades beuen JB’s, i es infants se queixen súper avorrits …I ningú sospita on és es nuvill Que entra dins sa casa molt desorbitat cerca s’escopeta i se lleva es frac tira sa corbata “jo la mataré, si no vol ser meva, no és de ningú més”. Bota una bardissa i en es safareig ho entén sa núvia i li diu “mata’m” i una escopetada seca i zenital crema dins sa fosca com el cel un llamp. Morta sa núvia, dins es safareig, plora molt i pensa que no s’ho mereix i sa lluna plena vetlla es tarongers; de color taronja es també aquest peix. Morta sa núvia, no se casarà i vermell s’enfonsa es seu vestit blanc. Dins sa casa toquen algo d’en Chopin ara que s’hi escau tan exactament. |
Aquest poema de Joan Miquel Oliver, antic integrant del grup mallorquí Antònia Font, remet a una mort tacada de violència de gènere. Justament el 25 de novembre ha estat el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones: