Es pot citar així:
Monferrer-Palmer, Aina (2023) “Desconstruir-nos per a reconstruir-nos. Cançó, complexos culturals i bretxes generacionals”, En: Garcia Sirvent, David (ed.) Literatura i cançons #PrimaveraMusical, Alacant: Universitat d’Alacant, p. 112-115.
Text de la ponència homònima presentada el 10 de maig de 2022 en el marc de les Jornades de Primavera Musical organitzades pel Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant: https://primaveramusical.ua.es/es/jornades/jornadas-primaveramusical-2022.html
Aina Monferrer-Palmer, Universitat de València
En les següents línies intentaré resumir la dedicació a la música que m’acompanya els darrers anys i en concret a la cançó popular. He abordat la qüestió des de tres vessants interconnectades: creativa, didàctica i de recerca. De manera inductiva, els múltiples camins oberts estan convergint cap a la tan necessària tasca de desconstrucció i de reconstrucció de la identitat, tant individual com col·lectiva. Es pot resumir en els sis pols de la imatge següent.
En primer lloc, hi ha Aina Palmer com a grup musical que deixa espai a la creació descomprimida, és a dir, sense finalitat didàctica. El musical de quaranta minuts que acompanya visualment el disc Solatge (2022) és per ara el màxim exponent d’aquesta faceta de creació descomprimida que busca forçar les costures expressives multimodals. Altrament, la meua presència activa en la creació musical al territori valencià es pot llegir alhora com un estudi antropològic de camp en què m’infiltre com a músic per intentar entendre millor la indústria musical pròpia.
En segon lloc, el grup Aina Palmer, compost per Jordi Palau (excantant d’Orxata i artista visual) i per mi, també ha dedicat part de la seua trajectòria a la creació didàctica. Exemples d’això són els itineraris web Amor i filosofia en les cançons d’Aina Palmer (2021) i De butonis a trols: el mal en el folklore valencià (2022), també a partir de les nostres cançons. A més, en el web ainamonferrer.com, hi ha penjades algunes tasques de comprensió escrita d’omplir buits a partir de lletres de cançons, així com una típica unitat didàctica per a treballar la variació lingüística (diacrònica i diatòpica) i el contingut literari i cultural en català a partir de cançons en el marc dels lectorats internacionals de l’Institut Ramon Llull. En aquest moment, a partir de la recerca sobre la modalització didàctica del gènere de text cançó, estem intentant ampliar la concepció de la cançó per a l’ensenyament, també com un gènere de text que cal ensenyar a elaborar, com a mínim, des de les múltiples possibilitats d’interrelació que existeixen per a unir codi verbal i codi musical.
En tercer lloc, he encetat un camí de recerca sobre gustos musicals i identitat de gènere partint d’un enfocament sociològic. A partir de set-centes enquestes passades a jóvens d’entre 16 i 21 anys, creuades amb enquestes a mestres de totes les edats, estem observant que existeix una bretxa en els modes de consum musical entre les generacions menors de 22 anys i la majoria dels docents en actiu. Els més jóvens ja no acostumen a consumir la música amb una elecció conscient d’estils. A més, els estils musicals que reconeixen consumir són moltes voltes desconeguts o mal valorats pels adults madurs: drill, k-pop i sobretot el prejudici envers les músiques llatines, especialment contra el reggaeton.
Hem observat que, per norma general, els mestres i professors de més de quaranta anys consideren que el reggaeton és una música masclista que sexualitza la dona i que la tracta com a objecte. Això és un problema perquè marca una distància clara entre la concepció platònica o cartesiana de negació del cos per la major part dels adults madurs europeus i la comprensió de les noves generacions, que connecten amb les cultures que no jerarquitzen entre cos i ment. Des dels feminismes actuals, que superen el tabú corporal de l’eurocentrisme i dels feminismes de primera i de segona onada, el moviment lliure del cos, sexualitzat o no, serveix per a reivindicar l’autonomia, l’empoderament i l’alliberament de la dona, que té autonomia per decidir sobre ella mateixa i sobre el seu cos com a agent i no com a mussa.
En quart lloc, estic reactivant la línia de recerca pragmaestilística aplicada a la poesia com a aparat metodològic aplicat a l’anàlisi de les lletres de les cançons, herència de la metodologia d’anàlisi pragmaestilística de poesia que em va proporcionar la tesi doctoral sobre l’estil de Vicent Andrés Estellés dirigida per Vicent Salvador, premi extraordinari de Tesi 2015 de la Universitat Jaume I. Recuperant aquest paradigma, en l’article de 2018 “Pragmaestilística del discurs del hip-hop en valencià”, observàrem la repetició estilística de clixés lèxics i d’estructures en moltes lletres, a més de la infraexplotació del gest multilingüe en les cançons.
A partir d’haver constatat la visita reiterada a certs llocs comuns, batejàrem l’expressió pleonasme reivindicatiu per a referir-nos a la presència d’un mateix missatge per diferents vies semiòtiques alhora fins arribar a la redundància. Per exemple, el fet de cantar en valencià amb gran part de les lletres dient parla valencià o bé grups formats per dones en què la majoria de les lletres ofereixen missatges verbals de lectura feminista explícita. Considere que el pleonasme reivindicatiu es pot llegir com un símptoma de malformació heretada de prejudicis culturals i de traumes socials.
En cinqué lloc, estem duent a terme una línia de recerca centrada en Orxata Sound System com a paradigma de l’art activista de la primera dècada dels dos mil. Sens dubte, Orxata fou un punt d’inflexió i una rara avis en el context musical valencià pel que fa a l’estètica de les lletres i de la música, a l’art visual, als referents (com la ruta), a l’abast reivindicatiu i als modes d’organització i d’interacció tant interns com amb el públic. Les lletres d’Orxata es poden llegir com un manual d’instruccions de l’activisme autoorganitzat i de la guerra de guerrilles comunicativa i assambleària que va conduir al 15M.
Orxata desapareix (entra en estat d’hibernació) en el moment en què la utopia del canvi social, que tantes il·lusions havia despertat al 2011, es desunfla i els nous moviments socials s’institucionalitzen com a partits polítics que entren a formar part dels governs (com ara l’Acord del Botànic del 2015). Aleshores vindran temps bons perquè certs agents culturals facen negoci amb la música en valencià (opció respectable des d’un progressisme moderat). Orxata demostra una integritat moral inexpugnable (o una nul·la visió de negoci) pel fet d’entrar en hibernació en el moment en què la utopia del canvi social profund s’esfuma i s’obri la porta dels temps de bonança per a un sector fins aleshores exclòs de la cultura institucionalitzada.
Aquest hexàgon es tanca amb el més recent dels vèrtexs creats, dedicat a l’estudi sobre el gènere de text cançó des de la historicitat del text i des de la modalització didàctica. La primavera de 2022, arran d’una estada postdoctoral a l’Université de Genève, estem duent a terme una recerca internacional que connecta contextos amb casos endèmics de discriminació lingüística (Brasil, Bèlgica, Quebec i País Valencià) pel que fa a l’ús didàctic del gènere de text cançó. Juntament amb el catedràtic de l’Université de Genève Joaquim Dolz, un dels principals experts mundials en interaccionisme sociodiscursiu, estem coordinant una recerca en cinc països sobre els usos que el professorat fa de la cançó a l’aula.
Partim de la hipòtesi que l’ús de la cançó a les aules és comú però limitat. La cançó se sol fer servir per al treball microtextual (vocabulari, gramàtica, pronúncia) i per a introduir continguts culturals (escriptors, temàtiques per al debat o variació dialectal, entre d’altres), mentre que rarament es treballa la producció d’aquest gènere de text multimodal, com en canvi sí que es fa amb altres gèneres de text mitjançant seqüències didàctiques per a aprendre a escriure un article d’opinió, un correu electrònic, per a fer una presentació oral formal o per a participar en un debat, posem per cas. Així doncs, volem aportar el nostre granet d’arena a la didactització del gènere de text cançó.
Acabarem amb algunes reflexions generals. En primer lloc, el camp de recerca de la música a l’aula és un camp molt transitat i per això no és possible transitar-lo camp a través, marcant nous senders i tallant la brossa alta amb una falç. El camp de la cançó a l’aula està molt trepitjat i es continua xafant molt. El que ens plantegem en la nostra recerca és si les sendes que ja existeixen per al treball de la cançó a l’aula són les més idònies o caldria tornar a abalisar els camins.
En segon lloc, l’etiqueta música en valencià ens sembla controvertida. Quan era menuda, a la nostra escola, teníem tres patis: el pati dels d’Infantil, el pati del mig i el pati gran. Quan parlem de música en valencià, em fa l’efecte que és com una indústria musical en xicotet que juga en el pati d’Infantil i que no té permís per a mesclar-se amb altres músiques en altres llengües. Pareix que els que fem música [en valencià] hàgem de jugar en el pati d’Infantil. A tot estirar, algú arribaria a jugar en el pati del mig, però el pati gran no sembla estar fet per a nosaltres, sinó per als músics en majúscules, els que poden jugar en el pati gran.
Existeix el prejudici que al pati gran es juga amb la música en les llengües potents. Per què és així? No serà per falta d’intercomprensió, perquè bé que s’ha escoltat música en anglès sense entendre-la i igualment la gaudim. Mentre persevere aquest complex de pati xicotet, que no obvie que està condicionat per les macroestructures culturals, ens trobarem amb autolimitacions a l’hora de considerar que fem música, o pintura, o cinema, o còmic, o el que siga, en majúscules, sense necessitat d’especificar que és en valencià. Fer les coses en valencià no hauria de ser un mèrit. Entenc que des de la perspectiva de la minorització es necessite ajuda, siguen menesters estratègies de compensació per a intentar trencar certs sostres vitris, però a mi, com a creadora, no m’agrada pensar que faig música amb el cognom en valencià, sinó que cree a seques.
Al remat, considere que, pel fet de fer servir el valencià (perquè sí, perquè vull i avant), no tinc per què portar més motxilles que les que ja duc com a creadora precària, o com a investigadora mal pagada; no vull sentir-me una adalil de res ni de ningú; només vull crear, jugar amb els llenguatges, experimentar amb els límits expressius, posar-me a prova o transformar les experiències de vida en forma de creació artística. No vull ser la responsable del futur d’un sistema semiòtic verbal ni de res més que de mi mateixa i dels meus. Si de retruc aconseguesc aportar un granet d’arena per fer del món un lloc més habitable, això que ens hem trobat. En tot cas, per ara açò són hipòtesis i intuïcions que els propers anys es plasmaran de manera rigorosa.
Es pot escoltar la xarrada en format àudio des del següent enllaç de Spotify:
També està penjat en iVoox: https://www.ivoox.com/en/reflexions-i-recerques-a-l-entorn-didacticitat-audios-mp3_rf_86970970_1.html