Em diuen Aina. Tinc 32 anys i soc de Borriana. De xicoteta, vaig fer molta música: vaig tocar el violí (de fet, tinc el títol professional de violí), la dolçaina en una colla, vaig tocar en una batukada, vaig tocar la guitarra i el baix elèctric en un grup de punk que es deia Komoloyes (https://www.facebook.com/komoloyes/) i en un grup de versions local, etc. La meua vida ha estat estretament lligada a la música des que tinc ús de raó fins als vint anys pràcticament.
Als vint o vint-i-un anys, vaig començar una intensíssima etapa de rata de biblioteca que em va durar fins als 29 anys. Durant aquesta etapa, vaig traure’m dues carreres, dos màsters i vaig fer una tesi doctoral sobre Vicent Andrés Estellés que va guanyar el premi extraordinari de l’UJI i sobre la qual acabe de publicar un llibre al 2019 (http://ainamonferrer.com/?p=1858). L’any 2015, es va acabar l’etapa de rata de biblioteca pròpiament dita. Vaig experimentar una crisi personal entre maig i setembre de 2015 que em va traslladar a una altra fase vital. El curs 2015-2016, el vaig passar com a lectora de Català a la Universitat de Sao Paulo (USP).
Aquest purgatori personal, en què vaig experimentar una transformació important, va acabar al juny de 2016, quan vaig tornar a Borriana i vaig obtenir una plaça com a professora de Valencià d’EOI. Des d’aleshores, compagine la tasca de professora a l’EOI de Castelló i a l’UJI. A partir de 2017, amb temps per davant i treball i vida estables, ja em picava tot i vaig haver de començar nous projectes. M’he comprat un pis amb la meua parella al port de Borriana, hem començat a estudiar junts la carrera de filosofia per la UNED i he tornat a fer música. M’he tornat a apuntar a classes de violí a la casa de la cultura del meu poble (amb un professor extraordinari que és Víctor Yusà), he tornat a agafar la guitarra i he començat a compondre i a gravar cançons. Eixa és la meua trajectòria.
No m’he deixat tampoc la investigació, ja que forma part de mi i m’agrada molt, tot i que és dura, sobretot quan la fas per amor a l’art. Actualment, desenvolupe dues línies d’investigació: a) Vicent Andrés Estellés, estil i aplicacions de la literatura a l’ensenyament; i b) investigació sobre l’espai mediàtic valencià (xarxes, música, tendències, llengua i ús, sociologia, cultura…) des del punt de vista dels estudis culturals. També duc a terme una tasca divulgativa a través de vídeos de Youtube.
Doncs bé, aquesta és la meua trajectòria i on em trobe actualment. A partir d’ací, se m’estan ocorrent articles per escriure, vídeos per fer i projectes musicals per engegar, dels quals prompte tindreu notícies. És una etapa prolífica, l’acutal, tot i que no és més que la collita d’unes llavors que porte molts anys sembrant i que ara han fet fruit. És un fet efímer que s’anirà apagant els propers anys. Memento mori.
Com tot en la meua vida, no tinc un estil marcat. De vegades, he dit que sóc una xoni intel·lectual, o de broma amb la meua amiga Teresa Bellido, diem que formem part d’un moviment -inventat- anomenat xonisme intel·lectual. M’agraden coses estèticament de xoni i soc bastant coenta, de vegades amb estètica kisch. Però, al mateix temps, he llegit molt i m’he format extensament i continue fent-ho. La meua música, doncs, se situa en este xonisme intel·lectual, hibridació d’estils i d’influències, que no sabries d’on ve ni a on va. Música que m’agrada: Antònia Font, Orxata, Éric Satie, Bach, Beach House, The Knife, Los Planetas, La Casa Azul, Sénior, Cat Power, Camarón, Rosalia… acabe de descobrir Malparlat i m’encata, La Mala, Nils Frahm… Com podeu veure, les influències son d’allò més diverses.
Per tant, la meua música també ho és. Les lletres sí que crec que tenen més coherència, ja que el fet d’estar llegint textos filosòfics últimament per la carrera que estic estudiant, m’ha inspirat i estimulat a escriure. A més, algunes lletres són poemes meus reconvertits en lletres de cançons. Des dels vint anys, escric poemes assíduament, potser un o dos al mes. Els vaig emmagatzemant en documents de word i en calaixos, però mai han tingut una eixida editorial, així que els he pogut reciclar en part dins del projecte musical. Al remat, les lletres de les meues cançons combinen la filosofia amb la meua poesia casolana i pràcticament adolescent. Per tant, quant a estil musical, la meua música és un totum revolutum absolut. Quant a lletres, potser sí que manté una lògica i una certa coherència. A més, una de les cançons de l’àlbum Psicopompa (https://open.spotify.com/album/5VcElMKet96JTObK8OjzH8?si=x6TPdhyiRxud7MgKZr71gA), que es titula “Lawrence quàntic”, la vaig traure del llibre Poesia científica, publicat per la UA. Es tracta del poema “Oración” de José Antonio Buil Aína, traduït per Emili Rodríguez-Bernabeu.
En la música, he trobat un canal en què puc combinar totes les meues vies expressives, més enllà del text escrit. Crec que les cançons que estic fent s’adapten molt bé al meu dir, més que un paper en blanc; canalitzen adequadament la dispersió intel·lectual i la hiperactivitat obsessiva que patisc i que pateixen els que m’envolten.
Dates destacades:
15 de febrer de 2020, 20 h. Concert a l’Emac de Borriana
20 de febrer de 2020. Publicació completa de les 12 cançons de l’àlbum Psicopompa.
28 de febrer de 2020. Concert a la sala Upside down de Russafa, de telonera de Caserosincasa
11 de març de 2020. 19 h. Al Centre Octubre de València, presentació del llibre Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula
1 thought on “Aina Palmer i l’àlbum Psicopompa”