Presentació sobre Vicent Andrés Estellés. La canella: Borriana (23-09-2011)

Sopar de La Canella 23-09-2011: Vicent Andrés Estellés

Esborrany del comentari introductori sobre Vicent Andrés Estellés realitzat el 23 de setembre de 2011 al restaurant Brisamar de Borriana en motiu del primer sopar homenatge a Vicent Andrés Estellés celebrat al meu poble.

Ens hem reunit aquesta nit ací per a homenatjar el gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Estellés és gran per moltes coses:

1. Per haver omplert ell sol el buit de literatura en català al País Valencià des de l’Edat Mitjana fins els nostres dies, com va dir Joan Fuster.

2. Pel sol fet, ja per ell meritós, d’haver intentat un Cant General de totes les terres valencianes com és o volia ser el Mural del País Valencià.

3. Per la intuïció quasi profètica que traspua la seua obra, que quedarà com a referent de la identitat valenciana en essència, partint d’allò local per a assolir l’universal.

4. Per haver reconstruir el referent de model de llengua poètica valenciana que havia quedat orfe des del s XV.

5. Per com una poesia que sembla tan superficial i elemental amaga un rerefons tan profund i uns sentiments tan essencials.

6. Per haver usat de manera transgressora les influències clàssiques com mai abans ningú ho havia fet, almenys en català, fins l’extrem de presentar-nos unes secretàries com Galatea i Melibea que seran les protagonistes de les èglogues del segle XX com ho foren els pastors en les èglogues de Garcilaso, en el s XVI. Vegeu els versos finals del PLE:

NEMORÓS

Escriuran el meu nom,

però no és el meu nom. I sols em moriré

si tu em crides, em dius, com em deies llavors.

Sé que, en alguna banda, em recordes encara,

perquè encara estic viu, em desperte de sobte.

CORINNA

Nemorós, Nemorós! (No m’esgarres les bragues,

que m’han costat vint duros…) Nemorós…

7. Per la seua dèria per parlar de tot: del sexe i de la mort en totes les seues facetes, del part, de la mare, dels costums i ritus del poble, d’esdeveniments històrics, de successos presents, de cine, de viatges fets, de viatges per fer, de política, etcètera. Fins i tot pensa sobre el que està pensant i reflexiona sobre el propi acte de creació. De fet, la reflexió metapoètica és un punt constant en l’obra estellesiana.

EO

… parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.

direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.

però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré

un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura …

Sobta molt com Estellés arriba fins i tot a especular sobre la seua repercussió post mortem. En aquest sentit, destaquem el darrer poema del GFG, que comença dient “Em posareu entre les mans la creu” i on Estellés narra com serà el seu soterrament.

La poesia d’Estellés és incòmoda, “poèticament incorrecta”, com ha dit Lluís Roda fa poc. De fet, la seua poesia resulta incòmoda per als dos extrems; l’extrem de la tradició poètica ortodoxa i l’extrem dels més innovadors i transgressors de l’època.

Òbviament, la temàtica estellesiana esdevé massa quotidiana i fins i tot escatològica per als més pudorosos, ja que a priori no tracta temes “elevats” sinó mundans. També irritava els valencianistes de postguerra de la branca anticatalanista per fer ús d’un model de llengua en alguns casos massa orientalitzada per a les seus sensibilitats secessionistes. En canvi, l’ús marcadament occidental, valencià i amb abundosos col·loquialismes del parlar de l’Horta no va suposar cap impediment per al consum de la seua poesia en la resta de territoris de parla catalana.

Pel costat de les avantguardes poètiques, Estellés també és una rara avis, ja que és clar que no encaixa en els moviments surrealistes un poeta tan marcadament narratiu com aquest. Més aviat fabrica una poesia existencialista que sovint s’ha encasellat com a realisme històric en el context literari català. No obstant, si ens fixem en poemaris seus amb ressò clàssic com ara les Horacianes o el Primer llibre de les èglogues o bé en els poemaris pintorescs ambientats en hostals urbans de la fosca postguerra europea (pense en l’Hotel París, Versos Per a Jackeley o Jackeley) sembla dubtosa la qualificació de realisme històric. I no se’ns acudiria parlar de realisme històric en un poemari tan histriònic i visceral com Primera Soledad, escrit, a més, en castellà.

I per si tot aquest immens calidoscopi poètic fóra poc, no oblidem que Estellés era periodista. Va ser cap de redacció del periòdic Las Provincias durant vint anys. En la seua peripècia periodística trobem l’escriptura dels versets satírics d’actualitat publicats en Las Provincias amb el pseudònim de “Roc” i el títol de secció “Bon dia”. El “bon dia” del 12 d’abril del 61 diu:

Vas armant molt de soroll

pel carrer, dolça xiqueta,

amb la faldeta curteta

-ai!- per damunt del genoll.

(“Bon dia”, 12-04-1961)

El valor d’Estellés rau en el fet incomparable de l’originalitat de la seua obra: la versatilitat de gèneres, de temàtiques i d’influències que es va modelant amb nombroses interferències que donen lloc a combinacions d’allò més genuïnes com la següent, un fragment d’AAD:

[...] o enllestint unes fòrmules, adduint uns frenètics

precedents legendaris que tot ho justifiquen,

la nissaga d’August i que es calle tothom,

bastint un bell futur imperial, que diuen;

el capitell on duien a enterrar una rata,

l’antecedent remot, diríem, de Walt Disney,

si no hi hagués, també, els sermons, ameníssims,

de sant Vicenç Ferrer o algun text d’Eiximenis,

una moralitat que buscava en les bèsties

una exemplaritat distretament exempta;

la remor d’una font entre els xiprers més nobles,

i altra vegada el fang, els carrers plens de fang; [...]

Ja veieu, que d’Estellés n’hi ha per a tots els gustos.

[Aina Monferrer Palmer]

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>