Llibre: Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula

Tot costa i no tot arriba

Un dia qualsevol de juny de l’any 2009, després d’una jornada de treball l’escola de vela, recorde que em vaig asseure per primera vegada davant de la taula plena de papers i de llibres i de la cara de barba blanca de Vicent Salvador. Li vaig dir que volia fer una tesi doctoral. Ell em va dir que, si volia fer-la amb ell, havia de ser sobre Vicent Andrés Estellés. Jo pràcticament no sabia ni qui era eixe senyor, però vaig acceptar. Tenia 22 anys.


L’any 2010 escrivia un treball de fi de màster titulat “L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic”. L’any 2013, vaig escriure el treball de fi de grau de la meua segona carrera, titulat “Les traduccions de la poesia de Vicent Andrés Estellés al castellà. Anàlisi contrastiva d’alguns aspectes de la traducció relacionats amb la semàntica cognitiva i amb la pragmaestilística”.
El 9 de febrer de 2015, vaig llegir una tesi doctoral titulada “Estudi lingüístic, literari i textual de la poesia de Vicent Andrés Estellés en un marc d’interessos traductològics i didàctics”, que va acabar rebent menció internacional i premi extraordinari.
Entretant, vaig escriure i presentar a congressos incomptables treballs sobre el poeta burjassoter dels “promeneurs” enamorats i de les rodonors benignes, el de la trista i dolorosa pàtria que estava a punt d’estar més trist que mai. Aquesta sobreexposició estellesiana em va fer desenvolupar, a partir de 2015, una al·lèrgia causada per sobredosi d’aquest personatge que m’ha durat fins el 2019 però que no em va impedir, l’estiu de 2016, dedicar suors i sobretaules a l’esforçat i ingrat treball de síntesi d’una cosa de la qual penses que ja no se li pot traure ni una gota més de suc.
Odie Estellés; l’odie amb totes les meues forces, com qui s’ha fartat d’algú amb qui ha passat tant de temps que el porta tatuat al còrtex cerebral. Avui m’ha escrit Vicent Flor i m’ha dit que ja està, per fi, després de deu anys de treball, publicat el meu llibre, dedicat -i continua el malefici- a aquest personatge tan idealitzat i tan gratuïtament citat per polítics i populistes de tota mena. Tot costa i -no ens equivoquem- no tot arriba, malgrat els esforços. Aquest llibre ha arribat, per fi, quan la llavor de la qual ha germinat fa vora deu anys que va ser plantada. Ara toca reconciliar-se amb el profeta del pimentó torrat, dels grills immortals i dels taüts en forma de sonet. Almenys, en faré l’esforç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *